El tractament mediàtic del dopatge

“Potser m’hauré de dopar i guanyar el Campionat d’Europa perquè em defensin”

Redacció: Ot Serra

Edició: Miriam Valencia

“En un moment de tanta corrupció, estaria bé que almenys en l’esport guanyés sempre el millor. I per això el dopatge fa bastant nosa. Té sentit que informem del costat obscur? Jo no crec que sigui millor no fer-ho i que la gent es pensi que està guanyant el millor.”

                                                                                       El dopatge i la complexitat comunicativa

    Antonio Pascual (Fotografia de Miriam Valencia)  

Toni Pascual, sots-director del Laboratori anti-dopatge de Barcelona, assegura que el procés per tal de determinar si un esportista s’ha dopat, acostuma a ser garantit per tal que no es produeixin errors: es pren una mostra A, se’n fa una primera anàlisi i una segona de confirmació. En cas de donar positiu, s’agafa una mostra B i en presència de l’atleta es repeteix la mateixa operació. El doctor Pascual deixa clar que, actualment, “el dopatge no és només tenir substàncies prohibides al cos sinó que també ho és l’intent i no aconseguir-ho.” A més, cal reportar tots els resultats i, és normal que no es faci cap comunicat fins que no sigui evident que l’esportista ha donat positiu.

Un problema de fons

Àngel Mullera i Carlos Arribas (Fotografia de Miriam Valencia)

Què volem que sigui l’esport per la societat? Preguntes gairebé filosòfiques són les que es planteja Carlos Arribas, periodista d’ El País especialitzat en atletisme i ciclisme. “Quan es posa la imatge d’un país en mans d’un esportista, tenim un problema”, destaca Arribas. Àngel Mullera, atleta olímpic a Londres 2012 i acusat de dopatge abans d’iniciar-se la competició, reivindica que els mitjans no han d’amagar res, “però estaria bé que també s’informés dels èxits. El dopatge dóna morbo i se’n parla però dels èxits als esports minoritaris no se’n parla. I en això sí que la premsa s’hi ha de posar.”

Certament, cal fer una mica de reflexió: la llei del periodisme és no utilitzar cap paraula que no sàpigues què vol dir però tampoc és protegir qui et dóna èxits i donar-li l’esquena a qui s’esforça però es queda a dues dècimes del campió.